Pla d'Eixample
El nou Pla d’Eixample, presentat el 1902, i aprovat definitivament el 1904, establia un lligam entre el nucli més antic de Sant Feliu, sorgit a recer de la Parròquia –avui Catedral- i de l’antic camí que portava a Sant Joan Despí –el carrer d’Armenteres- prop del Palau Falguera, on s’hi havia establert el Comú de la població. En el nou pla s'intentarà relacionar el nucli antic amb el nou pol d’atracció: l’estació i la carretera – l’actual carrer de Laureà Miró- que travessa de l’extrem més oriental al de ponent tot el municipi.
Podem observar, plànol en mà, els límits d’aquest primer Pla d’Eixample: limitat en el sector nord i oriental pel traçat del ferrocarril; en la part sud per l’antiga carretera Reial i en el sector més a ponent per la riera de la Creu –avui riera de la Salut. Moltes de les noves construccions que s’emprenen en aquest període que caracteritza el Modernisme les trobem ubicades en aquest sector. Dels antics carrers o camins només existien el de Joan Maragall –denominat llavors del Masovernou o carrer de Baix-; un tram del carrer del Torrent –avui Torras i Bages- que s’iniciava al carrer de l’Estació –avui passeig Bertrand-; el carrer de l’Església, de la Rectoria, carrer de Dalt i el camí del Cementiri –avui carrers del Dr. Fleming i passeig Onze de Setembre- i el carrer de les Creus.
En la majoria de poblacions del Baix Llobregat, com és el cas de Sant Feliu, es dóna un tipus de residència que s’ha qualificat de suburbana, ja que els encàrrecs provinents de la classe mitja i menestral són de caràcter molt domèstic amb un predomini de cases baixes d’una o dues plantes com a màxim. És un tipus d’arquitectura que no sobresurt ni en volum ni ocupa amplis espais. És una arquitectura realitzada a escala humana i que troba la contrapartida en un espai urbà que es genera sense grans avingudes o espais extensos. En la planificació de Gabriel Borrell se’n destaquen només tres carrers pensats com a passeigs. Un d’ells és el que es desenvolupa paral·lel a la via del tren amb arbrat a banda i banda. És el carrer de Mossen Cinto Verdaguer. El segon és el passeig de Bertrand –nom de l’industrial- amb arbrat a les dues bandes i que connecta directament l’Estació amb la carretera Reial a través del carrer de la Mercè. Novament des de l’Estació trobem el denominat passeig Nadal, que a través del carrer Joan Batllori també fa de nexe amb la carretera, i situant-se ja en el tram més a ponent, aquest és el darrer traçat urbà sorgit de la nova planificació.
El nostre itinerari es desenvoluparà en aquest espai urbà en el que, sortosament, han sobreviscut alguns del projectes realitzats en el temps del Modernisme com a béns patrimonials.
Si ens fixem en la cronologia de molts dels edificis projectats no és fins ja entrat el 1900 quan aquella arquitectura que podríem vincular amb el Modernisme comença a imposar-se com a constant i que es fa extensiva fins ben entrats els anys vint. De fet, molts edificis projectats a Barcelona per arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch són realitzats entrat ja el segle XX. Per tant, és lògic que aquesta irradiació a la comarca es produeixi en èpoques una mica més tardanes respecte a la capital i que la perduració més enllà dels anys vint del Modernisme ens demostra l’acceptació que el nou gust prengué entre els ciutadans.
A través del nostre itinerari establirem unes determinades tipologies edificades, així com unes determinades característiques fruit del fet que la majoria dels encàrrecs provenen del mateix arquitecte, Gabriel Borrell i Cardona, en aquells anys arquitecte municipal de la vila, i, d'altra banda, d'un constructor que marcà una llarga nissaga de treballadors del ram de la construcció que actuaren a Sant Feliu, ens referim, a la família de contractistes dels Molins.