Edat moderna
Durant l'època moderna Sant Feliu va continuar sent un poble de pagès sotmès al règim senyorial. Però durant aquests segles va créixer demogràficament a partir de l'arribada de població procedent de França -segles XVI i XVII- i, urbanísticament, com a conseqüència de la construcció de moltes cases al camí ral (actual carrer de Falguera) -durant els segles XVI i XVII- i de l'aleshores nou traçat de la carretera -durant el set-cents.
Nous grups de la burgesia barcelonina van invertir en l'adquisició de propietats a Sant Feliu i les van explotar amb un caràcter més marcadament capitalista. En són exemple els Falguera -segle XVII-, els Gònima i els Armenteres -segle XVIII. També durant l'època moderna es van consolidar les formes d'organització col·lectiva, a partir del naixement del govern municipal i de la creació de la parròquia (1524).
Aquest període va ser molt convuls per raó de les diferents guerres que van afectar la vila -Guerra dels Segadors i Guerra de Successió- i pel malestar social -bandolerisme, processos de bruixeria, revolta dels Gorretes. La vila va ser saquejada diverses vegades.
El naixement del govern municipal (segles XV-XVIII)
Tot i que Sant Feliu no tenia parròquia pròpia, a partir de finals del segle XV va començar a tenir un govern comunal. La Pia Almoina va cedir als habitants de Sant Feliu alguns dels seus monopolis, com la carnisseria, que era administrada per dos jurats, figura equivalent als regidors actuals.
Amb el temps aquests jurats van encarregar-se d'altres afers de la vila: administraven els béns comunals, redactaven normes per a la comunitat (ordinacions), es responsabilitzaven de l'obra de l'església parroquial, proposaven al bisbe qui havia de ser rector, etc.
Durant els segles XVI i XVII els jurats es triaven pel sistema de la insaculació: un infant agafava dos rodolins de dues bosses diferents, una contenia els noms dels caps de casa de la mà major -majors propietaris- i l'altra els de la mà menor -menestrals o petits propietaris.
Una identitat col·lectiva pròpia: la creació de la parròquia de Sant Llorenç
Durant l'edat mitjana Sant Feliu de Llobregat pertanyia a les parròquies de Sant Joan Despí i de Sant Just Desvern. Els seus habitants estaven obligats a anar a les parròquies veïnes per rebre els sagraments. En el segle XV van començar a casar-se, enterrar els seus morts i rebre la comunió a les capelles de Sant Llorenç i de Sant Pere, malgrat les protestes dels rectors de Sant Just i de Sant Joan, perquè els suposava una disminució dels seus ingressos. A partir de llavors, es va iniciar un llarg procés judicial que l'any 1524 va donar lloc a la creació del terme i de la parròquia de Sant Llorenç, origen del terme municipal.
El carrer de Falguera, l'eix principal en el segle XVII. La primera trama urbana
Els canvis en l'orientació dels mercats i la millora en els camins van afavorir que les inversions de la burgesia barcelonina (mercaders i comerciants) es dirigissin cap a l'agricultura i que invertissin els seus capitals en la compra de finques a les rodalies de Barcelona i al pla del Llobregat.
L'existència del camí ral i la connexió amb l'altra banda del riu gràcies al pas d'una barca, van convertir Sant Feliu en lloc de pas des de l'interior cap a Barcelona. Així, van arribar els Falguera, família de mercaders, que van adquirir dues cases al carrer Major d'aquell moment -prop d'on hi havia l'hostal-, les quals arribarien a convertir-se en una gran casa i un magnífic jardí.
Altres grans propietats canviaren de mans. La quadra de Palau -Can Nadal- passà a ser d'altres famílies nobles (Perapertusa, Pinos, etc.) i la finca de la torre Blanca, a cavall dels termes de Sant Just, Sant Joan i Sant Feliu, va ser adquirida per la família dels Dusai. L'actual masia de la Salut va deixar d'anomenar-se Mas Terrós per passar a tenir el nom de Can Grau de la Gleva.
La nova carretera Reial de l'any 1769 vertebra un nou eix a la població
Després de la Guerra de Successió, l'autorització del comerç amb Amèrica des d'alguns ports catalans provocà una expansió de les vinyes, dedicades a la producció d'aiguardent, en terres que havien estat ermes o plantades d'oliveres, la qual cosa provocà canvis en el paisatge. Un millor aprofitament dels recursos hidràulics, noves mines d'aigua i nous recs van omplir els camps i jardins privats d'arbres fruiters que compartien l'espai amb el conreu del blat i l'ordi. La millora dels conreus va ser possible també gràcies a la introducció de noves tècniques de rotació.
La modificació més important per a la connectivitat del territori fou l'inici, durant el regnat de Carles III, l'any 1763, de la construcció de la nova carretera que unia Barcelona amb Vilafranca, un eix que va marcar l'evolució futura del nucli urbà de Sant Feliu.
Amb la construcció de la nova carretera apareix el pont de Molins de Rei, que desplaça les antigues barques.
Durant aquest segle es produí un increment demogràfic. La població, que oscil·lava fins llavors entorn dels 500 habitants, es va triplicar i Sant Feliu arribà a tenir 1.895 veïns i veïnes l'any 1787.