Una escala per només pujar

Als anys seixanta, setanta, o més...
del segle passat,
un nou vent escampava llavors.

La mirada topa amb al peu d’una escala:
vols viure a la vora de tots?
Passa i entra: Sant Feliu fa memòria
d’una bella proposta que podem fer perdurar.

Una llarga febrada ho cremava tot.
Fins volia assecar la saó d’un altre futur.
Els avis callaven; als nets, no els en parlava ningú...
Però un nou vent es va alçar i va refer la memòria.

Furgava forats, bufava el vent i la brossa.
En el vol, les llavors trobaven amics i bressol.
Uns, ben aviat les regaren, pensant en un tou de flors;
d’altres, “amb l’olor de l’aire –deien- ja en tenim prou...!”

L’oratge novell s’oferia a curar de febrades
pujant una escala de fràgil barana –cal fer-te-la teva.
Prometia reunions; alegries i angúnies; pensar.
Sempre molt més que una rasa o planera amistat...

És un dir que hi ha gent per a tot.
Ara bé, fer-se present i conrear la secada, és amor.
Ells van fer primavera pujant una escala, la seva.
I s’establí com a nova natura aquella besada del vent.

Al comú hi creixien planters: cinema, teatre,
disseny... ; escoles bressol, nois i noies, futur...
Els claps de saó que fruitaven, cridaven a festa:
eren imatge d’allò que es somniava, sempre més gran.

Alguns preguntaven: -quants replans queden?
Si tots miréssim amunt, vindria el goig de pujar
sense graons ni replans... - I, si el cos i les cames,
cansats, llançaven el crit: “Ja prou de somniar!”

Si pujaves, - suggerien uns altres-, el paisatge es fa nou:
més Ciutat, Catalunya, la democràcia; l’enllà...
-Veuríem aquells que creen pobresa i buidor...?
-Molt més de prop. Però és de graó en graó com caldria pujar...

Josep Faura i Pujol, 2024
Homenatge poètic a Magí Boronat