Marta Juvanteny Colell (Sant Feliu de Llobregat 1981) és artista plàstica experta en materials i els seus comportaments. Professora a la Universitat de Belles Arts de Barcelona. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis La Llotja, es va llicenciar en Belles Arts i realitzà el Màster Europeu de producció i investigació artística.

A la vegada és col·legiada en el gremi de Joiers, Rellotgers i Orfebres de Catalunya. Alterna la seva vida professional artística amb la de docent de Belles Arts a la Universitat de Barcelona i professora d'art en el seu estudi privat. 

Molt Honorable President, Il·lustríssim Sr. alcalde, autoritats, regidors i regidores, santfeliuencs i santfeliuenques,

Bon vespre i benvinguts i benvingudes a Sant Feliu de Llobregat, gran Ciutat de les Roses.

En primer lloc, voldria manifestar-vos la satisfacció que tinc de ser enguany la convidada a pronunciar el pregó d'una de les festes més bucòliques i representatives dels inicis, els canvis, la metamorfosi i l'evolució. Doncs avui celebrem, com cada any, que la primavera ens ensenya i ens recorda que Sant Feliu també és món orgànic.

I en segon lloc, m'agradaria fer extensible aquest honor als amics, companys de vida i en especial a la meva família, perquè han sigut i són, en certa manera, font de la meva experiència i percepció.
El dia que em varen proposar fer el pregó, vaig córrer cap al diccionari i deia així:

[1591; del cast. pregón, i aquest, del ll. praeco, -õnis 'nunci, el qui fa una crida'] m 1 Crida.
2 1 Discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.

Aquella unió de paraules, números i puntuació perfectament arrenglerades, era com un festí de sardines en una llauna. Sentir la percussió del seu so abstracte, segur, fort i incomplet, m'agradava. No entenia res i era com l'aventura emocionant d'un viatge desconegut on perdre's em feia gràcia.

Però com més volia entendre el seu significat, més responsabilitat em provocava i com una agitació nerviosa quasi igual que el moviment centrífug d'una rentadora, em confonia, m'emocionava i em marejava.

Potser la paraula no és el meu millor llenguatge i personalment té quelcom de l'arrogància del racionalisme modern, fins al punt que sembla pretendre formar part de les relacions orgàniques del món, de què personalment discrepo i que se m'escapa. En qualsevol cas vaig pensar que faria tot el possible per fer-me entendre tot i que, sens dubte, per molta habilitat que tingués a l'hora de combinar-les i explotar-les no deixarien mai de ser paraules.

De manera que necessitava ampliar-ne el sentit i enfocar una xarxa de relacions viscudes directament o indirectament que, en certs graus de profunditat, era com furgar dins la memòria de la ciutat.

Sant Feliu de Llobregat és Pere Dot, és Garsa, és Mula, és dones, és Joana Raspall, és teatre i Enric Borràs. És Jordi Alcaraz i Carles Altayó, és Joan Josep Blai, és bàsquet i Juan Carlos Navarro. És amics, és rosa, és petó, és Penguins, és Ateneu, és Argentina, és Pagesos i Vanesa. És Joan Dausà, és Ramon Mirabet, és Excèntrics i OBK. És Fina Rius, Pere Casanoves, és Magí Baleta, és Parlament, és Pere Romagosa, és CineBaix, és Palau Falguera i Contrabaix. És Joaquim Nicolau, Josep Cañameras, Josep Guasch, és Descendència, és Bangladesh, és Casal de Joves i Irrebarent. És plaça de la Vila, és Xina, és proximitat, és casa, és Puiggròs, és Isra, és Jaume Plensa, i és petit comerç de qualitat. És Ramona Pons, és la Mordida Literària, és la Setmana de la Poesia, és Matilde Bertran. És Marc Rius, és Maite Carranza, és LowLlobregat. És Dakar, és família, és ràdio Joventut, és Cul de Sac, és Aire, és Casino, és Antonia Hernández, és Ramon Gras, és Manuel López, és MTKs, és Rafael Plaza i Jaume Amigó, és Paki, és primavera i una bona festa a la tardor i entre molts i molts més encara ho és més quan sents "posa-me'n una més".

Però no oblidem que Sant Feliu som tots i que com un bosc és ecosistema, complex i ric. És per això que en certa manera no hi ha cap arbre que sigui el més representatiu o universal, ja que l'arbre en el fons es converteix en arbre fins que algú l'escolta i l'observa. Examinar-lo atentament és ensorrar la paraula i a la vegada intuir noves possibilitats en ella mateixa. Perquè sempre neixen brots nous i frescos en la fusta jove, flexibles, diferents i resistents a les ventades. Aproximar-nos cap a ells i escoltar-los és creure en el canvi i el futur d'una terra fèrtil i agradable.

Aquesta manera d'intuir-la també ens porta a quelcom que es pot traduir en relacions d'espai, temps i causalitat. I potser també és la successió en cadena d'aquestes relacions que són la unió d'experiències visibles i invisibles que acaben donant formes heterogènies i orgàniques en les nostres vides.

Us haig de confessar que mai he sigut enxaneta, ni de les colles dels diables, no he fet mai de mamelluda, ni he viscut l'esplai ni el cau. Doncs els qui em coneixeu sabeu que com una abella entaforo de vegades massa el cap al punt d'una flor i acabo perdent el sentit de la vista, de l'espai i del temps. Són altres maneres de viure i escodrinyar mons paral·lels i/o a la vegada construir-ne d'altres.

Som animals de consciència "suposadament elevada", així que qui més i qui menys, de vegades, construïm realitats que no volen dir veritats, o potser de vegades són veritats que no volen dir realitats encapsulades. Doncs els nostres sentits també creen coneixements còsmics de percepcions confuses, de medis indefinits i laberints que moltes vegades creuem individualment i a soles.

L'excés de la comunicació ens afirma que de vegades un necessita espais on fluir des de dins. I no oblidem que som relleu de la naturalesa, fets de carn i excessos, ja que el silenci és una manera d'escoltar-la.

Potser és per això que molts artistes treballem tancant els ulls ben fort i girant-los cap endins que sense perdre el món de vista, ens belluguem en un vaivé de fugides i estades.

De manera que Sant Feliu és i ha sigut des de la meva experiència un vincle menys evident i potser un tant especial de visions singulars i intermitents. Una interconnexió entre l'espai i el pensament, el dins i el fora, el físic i l'òptic, i que com un cuc, sabem que existeix, però apareix i desapareix en un bellugueig que en certa manera també oxigena petites fraccions de la terra.

Visc però en terra fèrtil i de fàcil bellugar-se, doncs m'he sentit a la vegada estimada i acompanyada. I amb això vull agrair a tothom qui m'ha fet arbre en el seu petit o gran ecosistema, tot i essent un cuc que entra i surt a la vegada.

Doncs em pregunto perquè un dia com avui em trobo encetant la festa fent ús de la paraula, però certament la veritat és abstracte i com deia Voltaire: el secret per avorrir és dir-ho tot, i de vegades aquest tot és entre res i massa.

Més enllà de les meves experiències viscudes, Sant Feliu em recorda que és casa, especialment quan sento des del meu refugi o taller baixar pel carrer el batec de les festes i la música a les places. Però Sant Feliu és també en certa manera el petit i gran desconegut, sobretot quan t'assabentes que existeix sang de contracultura resistent a les grans masses. Sempre oberts a les noves propostes i mirades, considerem-los, ja que aquestes són les arts no polititzades que fruit de les expressions i manifestacions lliures també són el futur contemporani abstracte.

Som quasi sempre víctimes de l'aparença, la considerem com a qualitat de les coses, impressions que ens afecten i ara per ara fugir dels mites i les autogestions identitàries, potser és la manera de fugir dels productes dels mercats absolutistes, paternalistes i sectaris dels grans monopolis i del consum de masses. Es necessita autocrítica i ganes d'entendre què hi ha de nou i què està passant ara. Tot el meu suport, us faig una crida de resistència i perseverança, doncs és així el canvi d'un futur que avança.

Fins aquí he arribat i ja no vull estendre'm gaire. Perquè cada vegada que llegeixo el text i més m'esforço a definir conceptes, a posar noms i paraules, més fàcil és allunyar-me'n. Perquè som tots qui fem Sant Feliu com un jazz d'improvisació amb diferents ritmes o ressonàncies.

Celebrem, doncs, les festes de la primavera i gaudim de la sang que ens altera. Ella és atrevida i sincera, segura i valenta. Fem del brot d'un primer verd, l'aroma i l'origen de la mateixa paraula i que com una terra fèrtil segueixi Sant Feliu obrint sempre una nova pàgina blanca. El full on t'alliberes de les condicions i de les seguretats, de les certeses i els prejudicis, fent camí a les possibilitats fresques, infinites, de llenguatges i metallenguatges. Doncs som aquesta natura plena d'esperança que mai deixarem de celebrar-la un dia com avui amb una bona copa de cava.

Visca els cucs i les flors, els arbres i les abelles, els visibles i els invisibles i visca els alls tendres. Visca les paraules incompletes d'un Sant Feliu fèrtil i posa-me'n sempre una o dues més. Omple de pàgines en blanc l'esperança dels canvis heterogenis i amables, perquè avui celebrem que som món orgànic d'aventures i incerteses i amb aquesta crida obrim pas a una de les festes més esperades i estimades.

Salut i força i fem tots junts ara i aquí la crida que encara no ha sortit, amb un visca ben fort i seguit fins a rebentar el nostre pit.

Visca la nostra ciutat. Visca Sant Feliu de Llobregat. Visca la rosa i la mamelluda.

Visca Catalunya i visca la llibertat.